El crit del Gaig

Estimades companyes humanes del territori,

Com a defensor i portaveu dels boscos, i aprofitant la intel·ligència còrvida i les habilitats per imitar sons d’altres animals que tinc, m’he decidit a pronunciar aquestes paraules i portar així la veu de la fauna i flora salvatge que us envolta.

Portem milers d’anys compartint l’hàbitat amb vosaltres humanes, cridant estrepitosament per alertar, entre d’altres, de la vostra presència a les altres habitants dels boscos. Fa molt que us observem perquè sou animals amb un fort impacte a l’entorn. I us hem de dir que estem molt preocupades per vosaltres. En poc temps heu canviat molt.

Ja no enteneu els nostres crits, us heu tornat cecs als rastres de teixons i guineus, us heu oblidat de què parlen les plantes.

Us heu separat de la vostra comunitat original, i us heu pensat que l’únic important són les coses humanes. Des del bosc us veiem com un animal tancat en una gàbia de miralls i ciment, que cada cop està més atrapat en la seva pròpia imatge i en un món d’artificis humans plastificats.

Pensem que aquesta separació de nosaltres i aquest tancament i expansió en allò humà se us està tornant en contra. L’asfalt i el ciment xafen la vida. Els polígons i les indústries allotgen coses mortes.

Sabem que la vida humana tampoc és fàcil. Ho heu fet tot tant complex que ara per menjar necessiteu diners, oblidant que el menjar surt de la terra. I per aconseguir diners necessiteu vendre el vostre temps en feines per guanyar diners. No volem obviar les vostres problemàtiques.

No obstant això, estimades vides humanes, no podeu seguir asfaltant la vida. Necessiteu deixar de mirar-vos el melic. Vosaltres també depeneu de l’aire i de l’aigua. Els vostres aliments també creixen i depenen de la terra. Com va dir un animal humà savi, que no es faci massa tard abans que ens adonem que els diners no es poden menjar.

Sabem per això que no tot està perdut, amigues nostres. Us observem, i per això sabem que encara conserveu una sensibilitat salvatge i natural filtrada en les vostres venes. Ho sabem quan us veiem passejar pel bosc i oblideu les vostres preocupacions humanes davant del cant d’una mallerenga. Ella sap com poques altres com hipnotitzar amb el seu cant i portar la presència al present. Ho sabem quan torneu a sentir-vos criatures davant la màgia d’una nevada. O quan una posta de sol os deixa bocabadats.

Abans que humanes sou vida, i la vida parla un llenguatge de la bellesa que no entén de càlculs monetaris ni normes administratives.

És per això, companys, que d’ara endavant la veu de les vostres veïnes dels boscos tornarà a escampar-se. Ens reconeixereu perquè porteu l’essència de la natura dins vostre, des de fa desenes de milers d’anys.

El crit del gaig ha tornat per quedar-se. Som la natura defensant-se.

Aquest és un cant a recuperar l’aliança entre totes les habitants del territori.

Aquest és un cant a aprofitar la intel·ligència col·lectiva de la vida.

Permeteu-me per acabar compartir-vos un consell de l’alzina vella del camí ral. Ella és un arbre mare, que porta centenars d’anys sostenint la vida al seu voltant. Ella diu: tots estem connectats, la interdependència és inevitable. Diu: no us quedeu soles davant les dificultats de la vida. Ajunteu-vos, ajudeu-vos.

Diu: juntes som més sàvies i més fortes. No tingueu por. Som la vida defensant-se.

Els habitants dels boscos, animals, plantes i bolets, estem amb vosaltres. No deixarem que destrueixin la nostra llar. Aquest territori seguirà sent un refugi de la vida.